Compromís per Bétera ha presentat una moció per tal de declarar el municipi lliure d’incineradores, així com per reclamar l’eliminació de la incineració com a sistema de gestió de residus.
“Fa uns anys, ja sonà Bétera com a possible localitat en la qual ubicar una planta incineradora per a la gestió de residus. Amb l’aprovació definitiva del PIRCV (Pla Integral de Residus de la Comunitat Valenciana) es deixa oberta la porta a este tipus d’instal·lacions. Compromís per Bétera no vol, en cap cas, que s’ubique una instal·lació d’estes característiques i, per tant, presenta esta moció”, subratlla Cristina Alemany, portaveu de Compromís per Bétera.
El decret d’aprovació definitiva del PIRCV diu que la comissió constituïda per la Generalitat, el consorcis i les diputacions provincials s’encarregarà de formular i elevar a la conselleria competent en matèria de residus la proposta relativa a la determinació del nombre i la ubicació d’aquest tipus d’instal·lacions.
L’evolució del marc normatiu comunitari es fa ressò del creixent qüestionament de la incineració. Així, s’observa en el mateix una tendència a apostar per la valoració material (reciclatge i compostatge) en detriment de la incineració. La gestió sostenible dels residus, partint de la recollida separada de la matèria orgànica, genera molt més ocupació, reduïx el volum de la fracció que acabarà en abocador, reduïx dràsticament els danys ambientals i efectes nocius en la salut de persones. Fins i tot és més eficaç en termes estrictament econòmics.
És així que per a legitimar la incineració, erròniament anomenada “valorització energètica”, el PIRCV ha renunciat a avaluar tota consideració tècnica referida a l’adequació dels residus a tal fi i la seua relació amb la sostenibilitat ambientat, la contaminació, la salut pública i fins i tot, la viabilitat industrial de la utilització dels residus com a combustible.
El PIRCV és extremadament lax quant al mesurament d’emissions provocades per la combustió dels residus en les plantes cimenteres; accepta un 90% dels residus generats en la indústria com a material combustible; prescindeix de mesurar les emissions produïdes en l’entorn de les plantes; deixa de justificar que el residu que pretén “valoritzar” siga efectivament “valoritzable” energèticament; i propicia l’incompliment de la jerarquia en el tractament de residus, en nom d’una mera rendibilitat empresarial de la qual no avalua les seues perilloses conseqüències.